Estabilitat geogràfica de la orientació del vot a la ciutat de Barcelona entre 1936 i 2016

[A]lgunes característiques electorals de Barcelona ciutat publicades fa anys són avui interessants. Els mapes que aquí es reprodueixen son el resultat del vot d’esquerres i dretes de les eleccions de 1936, 1977 i 2016. Agafen quasi bé un segle, el temps mínim necessari per entendre alguna cosa del present, perquè els historiadors no som gent del temps curt com ho són els polítics.

En aquests mapes es representen tres instantànies de les que es poden subratllar uns trets fonamentals: a) Representen un gest fet per més de mig milió d’electors al 1936 i, 40 o 80 anys després, per més del doble. Cap altra fotografia de la ciutat ens dóna una imatge política tan poderosa; b) Les fronteres en l’espai del vot són “visibles” – això és el que li agrada al Plàcid – jo no tinc temps d’aprofundir en el significat de les fronteres invisibles, com la classe social, el gènere o la cultura; c) Reflecteixen la transparència dels escrutinis ja que no hi ha trampes possibles; d) Representen la festa igualitària quan tots valem el mateix; e) Són la catarsi de l’abstenció assumida. Aquests mapes representen el percentatge sobre la participació – perquè és la dada que dóna el poder polític i es menysprea l’abstenció; f) Són una síntesi de les motivacions personals amagades en les consciencies i en la història. I, perquè el vot és secret, sempre fa por, també avui, també demà, també en el passat.

D’entrada dues consideracions. Primera: La llei electoral perfila els límits de la democràcia. I segona: aquests mapes evidencien la moderació i estabilitat geogràfica del vot. La dreta progressa sempre des del centre cap a l’oest de forma radial i rodejada pel vot d’esquerres. Aquestes diferències centre/perifèria es repeteixen a les anomenades segones corones o municipis agregats: com Sant Andreu, Horta i Sants.

Els escrutinis palesen, a més a més, la moderació de les opcions polítiques: mai, mai les candidatures obreres han guanyat sense aliar-se amb la classe mitjana representada al 1936 per ERC, perquè l’alternativa mai és la revolució o el trencament del sistema; això explica la moderació del Front d’Esquerres al 36 i la moderació al 77 arran de la mort del General Franco. Aquestes tendències es gesten inclús 25 anys abans de celebrar-se cada una de les tres eleccions. I, per això no dono importància a les campanyes electorals ni al que durant elles diuen els polítics. Donaré tres exemples, tots ocorreguts a Barcelona, 25 anys abans d’aquestes eleccions: La Setmana Tràgica del 1909, la vaga de tramvies del 1951 i els Jocs Olímpics de 1992.

20170059_Figura 1

La vaga violenta i revolucionària, amb assassinats i crema de convents, anomenada Setmana Tràgica, de 1909,  és el preludi de l’enfrontament de classes electoral que fou la causa de la victòria del Front d’Esquerres, quan Hitler i Mussolini estaven al poder; és aleshores quan la dreta substitueix les urnes per les armes. Segon exemple: la vaga dels tramvies de 1951, és una vaga pacífica en la que participa tot l’espectre social, polític, sindical i religiós; l’organitzen falangistes de primera hora, monàrquics, catòlics i els anomenats “intrusistas”, és un preludi que va permetre el pacte a la transició i el resultat electoral del 77 quan es viu la participació més elevada. Pel seu llarg recorregut són les eleccions més significatives de la nostra història política. Potser m’equivoco però crec que els Jocs Olímpics del 1992, 25 anys abans de les eleccions de 2016, ens han portat a l’ensurt d’avui. Quan el problema, segons ja va dir el poeta Joan Maragall, era Catalunya i Barcelona la solució, pel seu nét Pasqual ja en el 1992, Barcelona havia de ser l’altra capital política de l’Estat i obtenir la seu del senat.

Ara faré una aproximació al teixit social i econòmic que hi ha sota d’aquests mapes. Barcelona al 1936 era una ciutat eminentment obrera, un 70 per cent de barcelonins eren obrers manuals– de coll blau – érem una societat analfabeta,  quan les majories no tenien ràdio ni telèfon i havien vingut a casa nostra onades d’immigrants morts de gana, de València i Aragó, acceptant salaris de fam per viure miserablement en xaboles a les platges o a les muntanyes properes. Eren persones que van lluitar per les 10, 9 i 8 hores laborals. Al 1977 érem una societat de serveis amb una majoria d’ obrers de coll blanc, amb una alfabetització funcional, amb telèfon i televisió des de 1956, havent rebut onades d’andalusos i murcians, que venien amb fam de salaris i de progrés social. Són gent que viuen en guetos verticals, molts ja a rodalies. I aquests van lluitar per fer hores extraordinàries de treball. Avui la nostra ciutat és multi ètnica i utilitza internet i xarxes de tota mena on es lluita per un lloc de treball qualsevol sense cap garantia d’estabilitat laboral i amb por als desnonaments.

I finalment un apunt econòmic. Tres depressions econòmiques mundials han estat el preludi que afavoreix l’anhel de canvi polític, anhel que és un dels teixits que hi ha sota d’aquesta cartografia, perquè la dreta en temps d’escassetat per les majories afluixa les cordes de l’Estat que ens escanyen a tots. La crisi del “29”, de 1929, el divendres negre de la bossa a Nova York, pot explicar la Segona República, el front d’esquerres i la guerra civil. La crisi del petroli de 1973 pot explicar el nou panorama constitucional espanyol, la monarquia  i la entrada en la comunitat europea. I la crisi de 2007, quan Pasqual Maragall ja ha estat destronat, pot explicar la estructura partidària nova, una demanda massiva de canvi de la llei electoral i la lluita pel dret a decidir, la dita desconnexió o la independència.

Per a més informació:

VILANOVA, Mercedes. Atles electoral de la segona república, circumscripcions, comarques i municipis, edició bilingüe català-castellà, Enciclopèdia Catalana, 2005, vol 1 i 2Disponible a <http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/97491>.

Mercedes Vilanova es Catedràtica Emèrita de la Universitat de Barcelona.

Ficha biblio­grá­fica:

VILANOVA, Mercedes. Estabilitat geogràfica de la orientació del vot a la ciutat de Barcelona entre 1936 i 2016. Geo­cri­tiQ. 20 de septiembre de 2017, nº 336. [ISSN: 2385–5096]. <http://www.geocritiq.com/2017/09/estabilitat-geografica-de-la-orientacio-del-vot-a-la-ciutat-de-barcelona-entre-1936-i-2016>

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *