Estabilitat geogràfica de la orientació del vot a la ciutat de Barcelona entre 1936 i 2016

Algu­nes carac­te­rís­ti­ques elec­to­rals de Bar­ce­lona ciu­tat publi­ca­des fa anys són avui inter­es­sants. Els mapes que aquí es repro­duei­xen son el resul­tat del vot d’esquerres i dre­tes de les elec­cions de 1936, 1977 i 2016. Aga­fen quasi bé un segle, el temps mínim neces­sari per enten­dre alguna cosa del pre­sent, per­què els his­to­ria­dors no som gent del temps curt com ho són els polítics.

En aquests mapes es repre­sen­ten tres ins­tan­tà­nies de les que es poden subratllar uns trets fona­men­tals: a) Repre­sen­ten un gest fet per més de mig milió d’electors al 1936 i, 40 o 80 anys des­prés, per més del doble. Cap altra foto­gra­fia de la ciu­tat ens dóna una imatge polí­tica tan pode­rosa; b) Les fron­te­res en l’espai del vot són “visi­bles” – això és el que li agrada al Plà­cid – jo no tinc temps d’aprofundir en el sig­ni­fi­cat de les fron­te­res invi­si­bles, com la classe social, el gènere o la cul­tura; c) Reflec­tei­xen la trans­pa­rèn­cia dels escru­ti­nis ja que no hi ha tram­pes pos­si­bles; d) Repre­sen­ten la festa igua­li­tà­ria quan tots valem el mateix; e) Són la catarsi de l’abstenció assu­mida. Aquests mapes repre­sen­ten el per­cen­tatge sobre la par­ti­ci­pa­ció – per­què és la dada que dóna el poder polí­tic i es menys­prea l’abstenció; f) Són una sín­tesi de les moti­va­cions per­so­nals ama­ga­des en les cons­cien­cies i en la his­tò­ria. I, per­què el vot és secret, sem­pre fa por, també avui, també demà, també en el passat.

D’entrada dues con­si­de­ra­cions. Pri­mera: La llei elec­to­ral per­fila els límits de la demo­crà­cia. I segona: aquests mapes evi­den­cien la mode­ra­ció i esta­bi­li­tat geo­grà­fica del vot. La dreta pro­gressa sem­pre des del cen­tre cap a l’oest de forma radial i rode­jada pel vot d’esquerres. Aques­tes dife­rèn­cies centre/perifèria es repe­tei­xen a les anome­na­des sego­nes coro­nes o muni­ci­pis agre­gats: com Sant Andreu, Horta i Sants.

Els escru­ti­nis pale­sen, a més a més, la mode­ra­ció de les opcions polí­ti­ques: mai, mai les can­di­da­tu­res obre­res han guan­yat sense aliar-se amb la classe mit­jana repre­sen­tada al 1936 per ERC, per­què l’alternativa mai és la revo­lu­ció o el tren­ca­ment del sis­tema; això explica la mode­ra­ció del Front d’Esquerres al 36 i la mode­ra­ció al 77 arran de la mort del Gene­ral Franco. Aques­tes ten­dèn­cies es ges­ten inclús 25 anys abans de celebrar-se cada una de les tres elec­cions. I, per això no dono impor­tàn­cia a les cam­pan­yes elec­to­rals ni al que durant elles diuen els polí­tics. Donaré tres exem­ples, tots oco­rre­guts a Bar­ce­lona, 25 anys abans d’aquestes elec­cions: La Set­mana Trà­gica del 1909, la vaga de tram­vies del 1951 i els Jocs Olím­pics de 1992.

20170059_Figura 1

La vaga vio­lenta i revo­lu­cio­nà­ria, amb assas­si­nats i crema de con­vents, anome­nada Set­mana Trà­gica, de 1909,  és el pre­ludi de l’enfrontament de clas­ses elec­to­ral que fou la causa de la vic­tò­ria del Front d’Esquerres, quan Hitler i Mus­so­lini esta­ven al poder; és ales­ho­res quan la dreta subs­ti­tueix les urnes per les armes. Segon exem­ple: la vaga dels tram­vies de 1951, és una vaga pací­fica en la que par­ti­cipa tot l’espectre social, polí­tic, sin­di­cal i reli­giós; l’organitzen falan­gis­tes de pri­mera hora, monàr­quics, catò­lics i els anome­nats “intru­sis­tas”, és un pre­ludi que va per­me­tre el pacte a la tran­si­ció i el resul­tat elec­to­ral del 77 quan es viu la par­ti­ci­pa­ció més ele­vada. Pel seu llarg reco­rre­gut són les elec­cions més sig­ni­fi­ca­ti­ves de la nos­tra his­tò­ria polí­tica. Pot­ser m’equivoco però crec que els Jocs Olím­pics del 1992, 25 anys abans de les elec­cions de 2016, ens han por­tat a l’ensurt d’avui. Quan el pro­blema, segons ja va dir el poeta Joan Mara­gall, era Cata­lunya i Bar­ce­lona la solu­ció, pel seu nét Pas­qual ja en el 1992, Bar­ce­lona havia de ser l’altra capi­tal polí­tica de l’Estat i obte­nir la seu del senat.

Ara faré una apro­xi­ma­ció al tei­xit social i eco­nò­mic que hi ha sota d’aquests mapes. Bar­ce­lona al 1936 era una ciu­tat emi­nent­ment obrera, un 70 per cent de bar­ce­lo­nins eren obrers manuals– de coll blau – érem una socie­tat anal­fa­beta,  quan les majo­ries no tenien ràdio ni telè­fon i havien vin­gut a casa nos­tra ona­des d’immigrants morts de gana, de Valèn­cia i Aragó, accep­tant sala­ris de fam per viure mise­ra­ble­ment en xabo­les a les plat­ges o a les mun­tan­yes pro­pe­res. Eren per­so­nes que van llui­tar per les 10, 9 i 8 hores labo­rals. Al 1977 érem una socie­tat de ser­veis amb una majo­ria d’ obrers de coll blanc, amb una alfa­be­tit­za­ció fun­cio­nal, amb telè­fon i tele­vi­sió des de 1956, havent rebut ona­des d’andalusos i mur­cians, que venien amb fam de sala­ris i de pro­grés social. Són gent que viuen en gue­tos ver­ti­cals, molts ja a roda­lies. I aquests van llui­tar per fer hores extra­or­di­nà­ries de tre­ball. Avui la nos­tra ciu­tat és multi ètnica i uti­litza inter­net i xar­xes de tota mena on es lluita per un lloc de tre­ball qual­se­vol sense cap garan­tia d’estabilitat labo­ral i amb por als desnonaments.

I final­ment un apunt eco­nò­mic. Tres depres­sions eco­nò­mi­ques mun­dials han estat el pre­ludi que afa­vo­reix l’anhel de canvi polí­tic, anhel que és un dels tei­xits que hi ha sota d’aquesta car­to­gra­fia, per­què la dreta en temps d’escassetat per les majo­ries afluixa les cor­des de l’Estat que ens escan­yen a tots. La crisi del “29”, de 1929, el diven­dres negre de la bossa a Nova York, pot expli­car la Segona Repú­blica, el front d’esquerres i la gue­rra civil. La crisi del petroli de 1973 pot expli­car el nou pano­rama cons­ti­tu­cio­nal espan­yol, la monar­quia  i la entrada en la comu­ni­tat euro­pea. I la crisi de 2007, quan Pas­qual Mara­gall ja ha estat des­tro­nat, pot expli­car la estruc­tura par­ti­dà­ria nova, una demanda mas­siva de canvi de la llei elec­to­ral i la lluita pel dret a deci­dir, la dita des­con­ne­xió o la independència.

Per a més informació:

VILANOVA, Mer­ce­des. Atles elec­to­ral de la segona repú­blica, cir­cums­crip­cions, comar­ques i muni­ci­pis, edi­ció bilin­güe català-castellà, Enci­clo­pè­dia Cata­lana, 2005, vol 1 i 2Dis­po­ni­ble a <http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/97491>.

Mer­ce­des Vila­nova es Cate­drà­tica Emè­rita de la Uni­ver­si­tat de Barcelona.

Ficha biblio­grá­fica:

VILANOVA, Mer­ce­des. Esta­bi­li­tat geo­grà­fica de la orien­ta­ció del vot a la ciu­tat de Bar­ce­lona entre 1936 i 2016. Geo­cri­tiQ. 20 de sep­tiem­bre de 2017, nº 336. [ISSN: 2385–5096]. <http://www.geocritiq.com/2017/09/estabilitat-geografica-de-la-orientacio-del-vot-a-la-ciutat-de-barcelona-entre-1936-i-2016>

Share and Enjoy

  • Facebook
  • Twitter
  • Delicious
  • LinkedIn
  • StumbleUpon
  • Add to favorites
  • Email
  • RSS